Les cases del castell d'Òdena. Cal Pons

A partir del segle XVIII, hi haurà un creixement urbà per tot el territori de la Conca d’Òdena. La vila d’Igualada serà la directora del creixement, però les poblacions veïnes com La Pobla de Claramunt, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui, Carme, Castellolí o Òdena li seguiran els passos.

Pel cas d’Òdena, l’inici del creixement urbanístic comença a l’interior del recinte fortificat. Aquest és l’exemple de Cal Pons.

L’any 1763, Maria Piquer signa els capítols matrimonials amb Joan Pons. El seu pare, Jaume Piquer, decideix donar-li com a dot un casalot o pati de casa derruït que forma part de la casa que ells tenen dins del castell. El document assenyala que el pati limitava per l’est amb el portal d’accés al castell i amb el carrer que pujava a l’església vella (antiga església castral, situada en un extrem de la tossa); pel sud amb Josep Valls, pagès; per l’oest amb la resta del pati de Jaume Piquer, i Anton Piquer (hereu i germà de Maria); i pel nord amb el carrer Major del castell. El dot va acompanyat d’un bocí d’horta situat a la riera.

La casa portarà el número 3 i actualment encara és reconeixible. L’any 1847, el propietari Anton Pons i Casanovas cedeix en el seu testament, la propietat al seu fill Pere Pons i Pons. Aquest deixarà el 1881 com a pubilla a la seva filla Rosa Pons i Rovira.

La muralla nord d’Igualada o “vall vell” al segle XVIII

Les muralles d’Igualada, pateixen al llarg del segle XVIII una contínua agressió per parts dels mateixos vilatans. La necessitat d’espai per encabir a tota la població obligarà als consellers igualadins a establir les torres i els espais que anaven des del carreró que circumval·lava la muralla a la part més externa de les torres de defensa. L’objectiu era convertir en habitatges les mateixes torres i permetre la construcció de noves edificacions en els citats espais a canvi d’un cens anual. En èpoques anteriors els jurats havien permès l’establiment de les torres de defensa.

Sabem que l’any 1757, tres bocins de muralla havien caigut per culpa de les pluges torrencials i que algunes torres estaven enrunades com la torre de la congregació dels Dolors, situada a l’actual plaça de la Creu. Aquesta realitat ens permet copsar la manca de manteniment d’aquestes estructures de defensa i la demanda per fer-les desaparèixer. En el fons tothom sabia que les muralles d’època medieval resultarien poc efectives davant d’un setge militar.

A partir de 1745 l’ajuntament estableix els terrenys exteriors que s’estenien entre torre i torre (les torres tenien una amplada de 6 metres, mentre que la distància entre torre i torre variava entre els 16 metres i els 25 metres). Aquesta és la cronologia de l’establiment d’oest a est, entre la plaça de la Creu en el seu límit amb la rambla Sant Isidre, i aquesta amb el carrer Custiol (antic portal d’Òdena):

Torre de Salvador Montfort; terreny d’Antoni Rovira, establert el 1760 (17 metres); torre de Josep Riera; terreny de Josep Riera, establert el 1760 (16 metres); torre de Jeroni Muntaner; terreny de Jaume Soteres, establert el 1760 (16 metres); torre de Teresa Iglesias; terreny de Pere Joan Sansalvador, establert el 1760 (11 metres); terreny de Celdoni Calsina, establert el 1760 (11 mestres); possible torre enrunada; terreny de Nicolau Juler, establert el 1760 (8 metres); terreny de Pere Constansó, establert el 1760 (15 metres); torre de Ramon Llacuna; terreny de Joan Camps, establert el 1761 (25 metres); torre de Francesc Bou; terreny de Joan i Mariano Cuiner, establert el 1760 (9 metres); terreny de Salvi Bosch, establert el 1760 (9 metres); torre de Jaume Martí; terreny establert a Jaume Ferrer el 1745 (desconeguda l’amplada); terreny de Fèlix Lleonart, establert el 1745 (6 metres); torre de Fèlix Lleonart; portal d’Òdena.

La justícia a la Conca d'Òdena: prohibit blasfemar i renegar

La justícia a l’edat moderna era molt més expeditiva i contundent que l’actual. Era una eina de repressió i de càstig. A la Conca d’Òdena, els representants del duc podien imposar penes que anaven des de la mort fins a la mutilació de membres, desterrament, exposició dels delinqüents al costell, fustigació, reclusió perpètua i penes de galera. Però també era una justícia que podia recórrer a la composició, és a dir, la remissió en metàl·lic del delicte.

Els elements visibles d’aquesta justícia eren les presons, les forques, i el costell (pal o columna de pedra on es lligava el qui era considerat mereixedor de la vergonya pública). A les presons es podia torturar i marcar les espatlles dels delinqüents amb les armes de la població on s’havia fet el delicte. En el nostre cas, l’any 1698, un francès acusat d’haver assaltat als viatgers pels camins propers a Igualada, és condemnat a ser assotat, a ser marcat a les espatlles amb les armes de la vila d’Igualada i a remar a galeres durant cinc anys.

Altres vegades el delicte de blasfemar i renegar era castigat amb una multa d’un sou per cada blasfèmia o renec dit. Els diners anaven per la lluminària de l’església. Qui no tenia diners havia de besar tres vegades el sòl. Qui tornava a cometre el delicte era castigat cinc dies a la presó. El càstig per blasfemar també podia tenir greus conseqüències com ara tallar la llengua i clavar-la a la porta de la casa o passar-se tot un dia al cep (instrument format de dues bigues amb mòsses que en ajuntar-se formaven un o alguns forats rodons on se subjectava el cap, els braons o les cames d'un presoner per tal de tenir-lo impossibilitat de fugir).

Si el delinqüent anava a la presó, a part de les possibles tortures, les condicions sanitàries de les mateixes eren pèssimes. En menys d’una setmana, per culpa de la humitat, el fred o la calor,  el detingut podia emmalaltir i deixar definitivament aquesta vida. Per aquest motiu, per exemple, les presons de la Pobla de Claramunt es van traslladar del castell al nucli urbà, amb la construcció d’un nou edifici l’any 1725, encara existent.

Mossèn Josep Aguilera i Ribes i la llum de Montserrat (1643)

Josep Aguilera, fill i hereu del mas Rossinyol de Moragues (actualment can Macià d’Òdena) viurà i sentirà la vocació eclesiàstica que en aquells moments regnava a l’entorn familiar. Orfe de pare, els seus tutors s’encarreguen de la seva educació, on els seus oncles preveres tenen un pes prou important, per fer-li despertar la vocació religiosa, i desentendre’s de la direcció de la seva heretat d’Òdena. Lluís Ribes, prevere d’Olesa de Montserrat, i Baptista Ros, rector de Santa Maria de Lavit, proposaran al jove hereu que entri en el món religiós i ocupi algun dels beneficis eclesiàstics, propietat de la família, existents a Barcelona o a Olesa de Montserrat. Recordem que un benefici eclesiàstic tenia la particularitat que el fundador designava el prevere que havia de celebrar els corresponents oficis, i per tant, apropiar-se dels rèdits. A la vegada, el possessor del benefici formava part d’una determinada comunitat de beneficiats, cosa que li permetia participar del rèdits generals de la comunitat.

L’any 1635, amb 19 anys, el trobem estudiant a la ciutat de Tortosa, on ja és clergue. La mort del seu oncle Lluís Ribes, prevere, l’any 1638, li permet ocupar el benefici eclesiàstic que el difunt tenia dins de la Comunitat de Preveres d’Olesa de Montserrat. És el mateix any en el qual decideix vendre a carta de gràcia tot el mas Rossinyol de Moragues, i comprar-se la casa a Olesa de Montserrat. Aquest habitatge tenia situada l’entrada al carrer d’en Gelabert o del Roure, avui dia, carrer de Dalt, mentre que el pati del darrera de la casa, donava al carrer de la Font del Roure.

L’any 1643, Josep Aguilera, juntament amb la seva mare, i cinc persones més, són testimonis d’un fet curiós i alhora estrany: “el fenomen de la llum de Montserrat”. Cal transcriure’l, per entendre la visió que van tenir els presents:

“Sobre del senyal que es veu sobre las muntanyes de nª Señora de Montserrat que fonch dijous a la nit entre les nou y las deu, al tres de juliol diu mº Josep Aguilera prevere, que ell veu un senyal resplendent lo qual isque de envers los apòstols y se allarga en vers la muntanyeta de Casa den Paloma del Cayrat, y després dit senyal se ajusta tot rodó en forma de un globo tornat-se després amidir en forma de tres llunes y durà per espai de un quart y en continent que fonch acabada la resplendor ne isque un altre sobre las ermites molt mes ardent y sen puja per la muntanya amunt y aqueix dura aserca de una hora.

Lo mateix que diu Anna Boxadella, viuda (mare de mossèn Josep Aguilera).

Diu Eulàlia Sala, que ella no veu sinó lo darrer senyal que se estenia per la muntanya amunt lo qual judicava que era en dret de la cova de Nostra Sra y que ja acabava de perdre la resplendor.

Diu Mariagna Font, que veu un senyal que isque en vers los apòstols y que se allarga un gran tros y que après se torna a manera de un globo y après al cap de una molt gran estona se veu sobra las muntanyes uns grandissima resplendor y per quant tenia la criatura que plorava, ella sen anà y no veu res més y ella ne veja també com mº Aguilera que diu Francesc Coli que quant ell arriba en sa casa senti que mº Josep Aguilera estava a mostrant en algunes dones lo que veia en la muntanya de Montserrat y així que ell veu que resplandia molt tota aquella frao de muntanya envers Monistrol y après veu entre St. Iscle y St. Dimas y un gran resplendor quadrat blanch com la mateixa neu y durà per espai de una hora y diu que en sa consciència que no podia ser sinó cosa sobrenatural y prodigiosa.

Diu Eulàlia Artesa que ella no veu sinó que axia una gran resplendor envers la casa de nª sra y que li dava de parer que arribava al sel y que asso ja era a la derraria y que no eren llampecs en ninguna manera.

Diu Joana Artesa que ella ja era al llit sinó que senti lo gran soroll y se feu a la finestra y que veu en vers los apòstols una gran resplendor com si fos lo mateix dia y que no ha vista altra cosa”.

Cal Valls (Òdena), un exemple de presa de possessió d'herència

Actualment, la nostra societat ha perdut el característic ritual quan una herència es traspassava en vida. Per conèixer com ho feien, avui ho exemplifiquem amb un cas ocorregut a l’Òdena del segle XVIII.

El propietari de cal Valls, Josep Valls, declarava l’any 1762 ser major de 78 anys i per la seva evident vellesa no podia realitzar les tasques pròpies d’un pagès. Recordava amb rancúnia que el seu fill primogènit, Joan, no volia col·laborar en les feines quotidianes i divagava pel món vivint “a són gust i albedrio”, sense preocupar-se per la salut del seu progenitor, a més de robar de tant en tant a la seva pròpia família.

Aquesta situació angoixava el propietari. Un hereu mascle era necessari per mantenir la propietat i el cognom, però una situació com la que vivia, amb disgustos, atropellaments i manca d’obediència el va portar a una decisió important: declarar primogènita a la seva filla Agustina, casada amb Joan Casanovas, pagès del castell.

La nova realitat s’havia de mostrar públicament, i així, a principis de 1763, Josep en companyia de la seva filla Agustina i en presència del notari, farà el ritual de traspàs de possessions en vida. Josep prenent a l'Agustina per la mà dreta l’acompanyà fins el portal de la casa i entrant-la dins, la deixà sola. Agustina prengué la clau de la porta principal i va tancar i obrir aquella en senyal de possessió de la casa. Després en Josep l’acompanyà a una peça de terra “el camp de Sant Miquel” i novament la deixà dins d’ella. Agustina va agafar terra i herbes de la mateixa i començà a passejar-se per la peça, escampant la terra i les herbes. D’aquesta manera quedava clar qui era davant de la comunitat la nova propietària.

La difícil convivència

La història ens ha ensenyat que la pau i la tranquilitat en la convivència humana és difícil d’assolir. Al llarg del temps ens trobem amb documents històrics que criden l’atenció per l´us de paraules malsonants. En són un exemple les paraules que despreciaven als francesos a finals del segle XVI i principis del segle XVII:

“gavaig, belintre, gallina, mort de fam, pollòs, borda, vellaca, puta que us pari en gavaig, gavaig jueu, farsant, afrontador que no sou home”.

Però altres vegades crida l’atenció el tipus de gent que utilitza els insults davant d’una possible injustícia, com és el nostre cas de l’any 1712, quan un membre de la comunitat de preveres d’Igualada, enfadat i enfrontat amb un company seu li deixà anar tota aquesta sèrie d’improperis:

“burro, cap de matxo, comtrullero, que no té més que bogeria en són cap, que és un tonto, que no sap lo ques pescava, que és un estrafolari, que no és sinó un matalot (mosso d’hostal encarregat de tenir esment de les bèsties dels traginers i caminants), que no serveix ni per a descalçar li les sivelles de las sabates”.

Els jurats de La Pobla de Claramunt i el vicari general del bisbat de Barcelona

Les visites pastorals que realitzaven els representants del bisbe podien acabar amb una excomunicació general si no s'executava per part de l'obreria de la parròquia (a les poblacions petites els obrers parroquials eren els mateixos jurats) els manaments dictaminats pel visitador. L'any 1680, el consell general de La Pobla de Claramunt es va reunir de forma urgent al cementiri del poble (lloc habitual de reunió) per discutir una ordre del vicari general del bisbe de Barcelona. Si la reunió era d'urgència, cal entendre que el manament del visitador no s'havia resolt en el temps previst. Quina va ser la qüestió tractada? L'obligació de canviar el retaule que presidia la capella de Santa Margarida del castell de Claramunt (per ser vell i indecent pel culte diví) pel retaule vell de l'altar major de l'església parroquial. El consell general després de deliberar,va decidir executar el manament del bisbat. Van desmontar i pujar fins al castell, l'antic retaule que presidia l'altar major, i posar-lo a la capella de Santa Margarida "per decoro i veneració".

Cartell de desafiament de Perot Rocaguinarda

A l'edat moderna l'inici d'una lluita de faccions venia determinada per la publicació d'una carta o cartell de desafiament que majoritàriament era clavada a les portes de l'església, per demanar el suport de Déu, o a les portes de l'habitatge de la persona desafiada. Aquest desafiament, obligava a avisar ràpidament a tots els familiars i parents llunyans. La Conca d'Òdena destaca per l'elevat nombre de cartells de desafiament conservats a l'arxiu (ACAN i ACA).

Presentem el cartell de desafiament que va fer el famòs bandoler Pere Rocaguinarda l'any 1609 contra el moliner del Molí Nou, en aquell temps, situat al terme d'Òdena:

"moliner asi té avís que iscau dequi si no voleu morir bé podeu dit bem deffensare i gordau que no us reaprenga com al tirador ja vaieu li am trapat lo gipo a la castelana y si bé ho dich ben fare los vostros amos que són tant xarados jols traure les lenguas per los paladars y al granoter que sap cridar via fos, alguna ora per sos dias jo li traure algun os.

                                                                                            Jo Perot Roca Guinarda"

La febre urbanística d'Igualada i el castell de La Pobla de Claramunt

A partir de 1745, Igualada viu un creixement urbanístic espectacular. La creació de la rambla Sant Isidre, del carrer Sant Pere Martir, de la plaça de l'Àngel, del carrer de la Soledat, en són un clar testimoni. Tant creixement constructiu significava la necessitat de materials de tot tipus (pedra, bigues, guix, calç,...). L'obtenció d'aquests, passava per tenir bons proveïdors. Com en totes les èpoques, hi haurà gent que en voldrà treure profit de la situació i imitarà els avantpassats, els quals estaven acostumats a aprofitar els materials de les antigues construccions. Aquesta és la breu història d'un d'aquests casos.

Francesc Costabella, de La Pobla de Claramunt, és denunciat pel síndics de la Conca d'Òdena (Valentí Aguilera (Òdena), Joan Busquets (Sant Quintí) i Josep Tort (La Pobla de Claramunt)), pel fet d'extreure i baixar a Igualada les pedres del castell de La Pobla de Claramunt sense cap permís. De fet el document demana fermament "que deponga de su actitud de derribar el castillo y sacar piedras de aquel y de su recinto". Costabella es defensarà dient que actuava per ordre de Segismundo Borrull, paraire d'Igualada i subministrador de materials als mestres de cases. Sabem que l'extracció es va aturar, però desconeixem quin va ser el càstig imposat pel governador de la Conca d'Òdena.

Les muralles d'Igualada al segle XVIII. Un cas curiós.

L’any 1751 la infanta d’Espanya i futura duquessa de Saboia havia de fer estada a Igualada. L’arribada de la comitiva reial a la vila, procedent de Barcelona, obligava als regidors a prendre una decisió important per a la seguretat de la vila. El cap d’enginyers demanava als regidors l’enderroc de la torre de Miquel Mestre, situada al costat del Portal de Soldevila o també anomenat de Barcelona. El motiu al·legat era que segons el cotxer major de la infanta, els cotxes no podien passar pel Portal de Soldevila al no ser recte el carrer del Roser i haver-hi com diu el document “una gran torta”. El resultat va ser l’enderroc de la citada torre de defensa de la nostra muralla, i la construcció d’un nou portal, aquesta vegada, situat sobre l’antic espai de la torre enderrocada.

La processó de Sant Roc de Santa Maria de Clariana

La vida és molt dura durant l'edat moderna. Les epidèmies es van succeïnt i la mort afecta a tots els grups per igual. Però, a vegades, algun llogarret queda exclòs de tant contagi. Per aquest motiu, l'any 1651, quan Clariana no va patir els efectes de la pesta, els prohoms i particulars del terme van prometre i votar fer festa i processó el dia de Sant Roc (16 d'agost); entenien que la intercessió del sant davant Déu havia guardat el terme del mal contagiós. Aquesta resolució la signaren el batlle (Antoni Riba), els jurats (Pere Pau Magre, Jaume Font), i tots els caps de família (Jacint Riba, Joan Guarro, Jaume Soler, Josep Aribau, Eulàlia Biosca, pubilla, Caterina Guarro, vídua, Isidre Aribau, Joan Abaló, Miquel Soler, Jerònima Soler, Victòria Mestre i Magí Mestre).

La fabricació de gel a l'Igualada del segle XVIII

El cosum de neu i gel natural era molt important durant els segles XVII i XVIII. El gel era usat com a refresc de les begudes, fossin o no alcohòliques, com ara el vi dolent de les tabernes, l'aiguardent o les llimonades; per a usos medicinals per a combatre les inflamacions, apaivagar el mal de cap, rebaixar la febre o tallar hemorràgies; i per a conservar i transportar millor alguns aliments.

En el cas d'Igualada, sabem que a l'any 1751 al mig del riu Anoia es construïen basses per aconseguir gel. El problema el tenien quan el riu augmentava sobtadament el seu cabal d'aigua, fet que els obligava a refer dues, tres o més vegades les basses. Davant d'aquest fet, hi haurà veus que demanaran fabricar basses a la part nord de la vila, entre l'actual plaça de la Creu i el carrer d'Òdena, és a dir a tota l'àrea que avui ocupa la rambla Sant Isidre. D'aquesta manera solucionaven el problema del riu i permetien augmentar la capacitat de fabricar gel.

Homicidi d'un nadó al 1581

En Joana Xela era una nouvinguda (gavatxa) a Catalunya. Ella mateixa narra els llocs per on va passar i treballar abans d'arribar a la Conca d'Òdena. Les seves vivències són reflectides fredament pel procés judicial. Vídua ben aviat, amb un fillet que morirà només arribada a Catalunya, es posarà a treballar de criada per diferents masos. Finalment, serà en un mas dirigit per un fadrí solter, servint de criada, quan caurà a les seves peticions de còpula carnal i a les promeses de matrimoni. I com no, als pocs mesos, quedarà en estat. Però, sorpresa, quan la possible sogra coneix les relacions que manté el seu fill amb Joana, obliga a aquesta a abandonar el mas. Desnodada i amb un fill al ventre, cercarà una nova masia on treballar. Aviat, en troba, però, per evitar ser acomiadada no diu res del seu estat. Quan arriba el moment de parir, la por a ser descoberta, la porta a ofegar el seu fill de només 8 dies i llençar-lo al riu Anoia. El nadó és descobert en un pèlag i la justícia es posarà en funcionament. En Joana Xela és acusada i penjada a les forques de La Pobla de Claramunt pel crim comès. Com va dir el governador de la Conca d'Òdena "contra tota naturaleza oblidada de la pietat maternal haver cruelment mort a son fill y propies entranyes sens haver hi ni poder hi haver ocassio alguna sino sa propia malícia y inhumanitat".